EL PARE

EL MEU PARE

Un Batlle del temps de la república i que fou afusellat al “Camp de la Bota” l’any 1940 quant tenia trenta-set anys.

Del meu pare no sabia massa, sols el què havia pogut anar esbrinant de persones que l’avien coneguts. Comentaris de la família, que si be eren per recordar-lo, poques vegades eren suficientment profunds per formar-me un concepte de com veritablement havia estat.

Tenia el seus ideals arrelats i es comprometé força amb la política. Apassionat amb les seves conviccions, però a la fi una bona persona.

Ara ja gran, he trobat les cartes que la mare guardava de quan estava empresonat. Llegint-les he arribat a conèixer facetes de la seva personalitat que abans ignorava.

Li agradava molt escriure, i així ho feia durant hores i hores quan estava empresonat, deia que en aquelles estones era como si no fos allà dintre, li semblava trobar-se entre nosaltres, però quan sortia d’aquell èxtasis, i s’adonava del que l’envoltava es sentia mes trist què mai.

Estava content quan somniava amb tots nosaltres, amb els meus germans de nou i cinc anys i jo, que què en tenia dos. I amb la mare que aleshores en tenia trenta-un. Le feia tristor despertar-se, hauria volgut dormir y somniar tantes hores como té el dia per evadir-se d’aquell entorn.

Vaig adonar-me en aquestes cartes que era un home d’expressió sensible, sentimental. Reconeixia que s’havia equivocat en moltes coses, fets que havien repercutit en les persones que més estimava, la seva família. I li dolia i molt perquè ell estimava a tots els seus amb deliri. Sols desitjava poder donar-nos tot el que fos per fer-nos feliços.

Com va a sofrir, ell i tots els que eren amb ell. Els tractaven com a bèsties corruptes, sense cap mena d’humanitat.

On son els bons sentiments de els homes en aquest afers? Com l’ésser humà pot ser tan salvatge? Com es pot acumular tant d’odi? I gaudir de els sofriments d’altres persones que tenen sota el seu domini, amb una agressivitat desmesurada, brutal.

No parlo de política, ni de bons ni de dolents, ni de guanyadors ni de vençuts. Quan hi ha aquest estralls els homes deixen tot el què de persones tenen per convertir-se senzillament en feresw malignes.

No vull entrar en detalls. Va a ser tan denigrant que no puc comprendre aquest afers. En fa vergonya d’esmentar-los. Vergonya que l’espècie humana a la que m’ha tocat pertànyer pugui arribar a ser tan corrupta.

Crec que hi ha persones bones. Crec que hi ha homes amb ideals purs. Crec que s’han de defensar els dret que pertanyen a cadascú. Però no puc concebre la brutalitat inhumana a la què pot arribar l’home, ni ho concebré mai.

El meu pare no es cansava de dir en aquestes cartes, què ell no era cap criminal, i si va haver de dur terme ordres superiors, normes que no foren acceptades per persones amb altres ideals, el no havia pogut fer res per evitar-ho. Que el mon sempre ha estat així i mai no fa res bé per a tothom.

El para no és mereixia que l’afuselléssim, però persones de mateix poble, per quimeres politiques, per divergències, no van perdonar-li res de que ells consideraven que no ho havia fet bé. Varen fer tot l’indefinit perquè l’afusellessin i ho varen a aconseguir.

No sé quina sensació té de quedar dins una persona, no ho voldria saber mai, quant ha lluitat a sang freda per aconseguir la mort d’un home jove, pare de fills petits, desprès d’haver-lo deixat fet una misèria humana de tant martiritzar-lo. Un home que havia viscut amigablement amb ells, abans que arribés la guerra i els diferent ideals. Un home que sabien que no era cap criminal, que no mereixia aquella fi.

He pensat molt en el meu pare, en tot el li devia quedar per dir-nos. Amb tot el què sabia que estava a punt de perdre.

No podria veure’ns créixer!

Amb la soledat que devia sentir quan ja incomunicat a la cel-la de els condemnats a mort, sabia que s’estava acabant tot.

En la por de que obrissin la porta de la cel-la cap a la matinada per emportar-se’l a fer el seu darrer camí.

Quin dia fora que això passaria? I sol, sense cap persona estimada a prop seu, per dir-los l’últim adéu, i omplir-se els ulls d’ells per darrera vegada s’hauria d’enfrontar als fusells d’un grup d’homes desconeguts en una matinada plena de quietud. Mentre, tots els seus, ignorant el seu drama, dormirien...

Dins el meu cor sempre he sentit què amb el pare se’n va anar una part molt important de les nostres vides, m’adono del què vàrem perdre, i em dol en el més profund tot el que se’n va emportar. Amb les ganes que tenia de donar-nos-ho tot a mans plenes.

No et recordo gaire papa, però t’he enyorat tant!